Coherent fins la mort

Els éssers humans creuen tenir conviccions que res, ni tant sols la mort, pot fer trontollar. La coherència és socialment valorada. La militància de Josep Piqué en el Partit Comunista es revela com a dada que fa palmari el seu xaqueterisme, vist que després ha passat a les files del Partit Popular.

Ja sabreu que jo sóc una mica d’aquestes persones per a les quals les coses són d’una manera, de l’única manera possible i que el que no ho vegi és imbècil.

Per exemple amb el menjar: s’ha de menjar de tot i no se li pot fer fàstics a res, incloses totes les menges exòtiques, excepte les que a nosaltres ens semblin culturalment intolerables (vegis, els escarbats). Dels aliments convencionals només podem rebutjar-ne tres o quatre (tres són els que rebutjo jo, quatre els que us permeto a vosaltres, magnànim) i sempre basats en motius físics i científicament constatables.

Així:
1. no menjo fesols perquè em provoquen flatulències,
2. no menjo embotits amb pebre vermell perquè em repeteixen,
i 3. no suporto la textura del pa mullat perquè, bé, aquí la raó no és científica i constatable, sinó més aviat subjectiva, perquè no m’agrada el seu tacte a la boca, mira, no el suporto.

Doncs bé, de cop i volta em trobo que el meu amoret és molt restrictiu quant als aliments que pot ingerir, quant a la manera de cuinar-los i combinar-los i, a més, no li agrada cuinar (encara rai). Així, que després de llargues enquestes i exploracions per tal de variar els nostres menús i aconseguir que no siguin inconvenients pel seu paladar (diguem-ho així) em dedico a cuinar al seu gust. Qui t’ha vist i qui et veu! Recordes quan vas inaugurar el teu pis i, sabent que la meitat de la concurrència era vegetariana vas preparar un cuscús amb força carn i lo cofoi que vas veure com se’l menjaven?

I el més refotut és que no em costa gens haver cedit, haver deixat de considerar imbècils la gent que no menja de tot i que no sento que m’estigui traint. Què fort!

Ja ho veieu, ho tenia mal entès, jo no sóc coherent fins la mort, només he estat coherent fins l’amor, a tot estirar.

[@more@]

Quant a banalista

Tinc una espina clavada al peu i no me la puc treure, el que penso mentre ho intento, després ho escric al Dietari Banal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: Coherent fins la mort

  1. XeXu diu:

    Ai amic Banalista, és que l’amor canvia més coses que no pas la mort. Ens fem els xulos, els independents i els decidits, fins que apareix una dona (o un home, o el que sigui depenent del cas), i tornem a ser petits, petits, però el millor del cas, és que la pèrdua del nostre tarannà en la solteria es tradueix en felicitat, i tot ens és igual.

    Vas engatussar a una colla de vegetarians amb un couscous de carn? Que pervers… m’encanta!

  2. joan diu:

    m’adono amb el teu text que la vida dóna tombs i et va sorprenent cada dia. La meva dona també em cuina per amor. No ho valorem prou. Avui li diré…

  3. Vier diu:

    Visca els calçasses! Des de la comprensió, eh? Que jo en sóc molt.

    Ara, això de limitar les enemistats alimentaries a quatre em sembla un pèl massa restrictiu. Què me’n dius dels entrepans de llenuga de vaca i ketchup?

  4. Uf… reconec que sóc força llepafils, però cada cop que tasto una cosa nova, m’adono del que m’havia perdut fins llavors…! 😉 O sigui que sí, el plaer de la taula és molt gran, i a poc a poc fins i tot els més llafecs l’hem d’anar descobrint!

Els comentaris estan tancats.