Els meus pares van emigrar a França

Els meus pares van emigrar a França per guanyar-se la vida. El meu pare era cuiner i la meva mare cambrera, havien treballat sempre a la costa de Tarragona, al sector incipient del turisme i van emigrar a França per que allà els sous eren més alts i així podien fer un raconet o, com a mínim, continuar vivint decentment.

La veritat és que no sé com es van sentir, abans aquestes qüestions subjectives no eren tan importants, ho eren molt més les objectives com tenir diners o poder menjar, coses que ara donem per fetes, però que, abans eren les que importaven. Van treballar molt i s’hi van guanyar la vida, això era el que comptava, el tema de sentir-se…, doncs suposo que satisfets pels salaris que rebien, cansats per la molta feina que feien i poca cosa més.

Els dos van aprendre el francès, en tenien nocions d’haver treballat a la costa, com he dit, però el van millorar molt, ma mare sempre explica tota cofoia que, de vegades li preguntaven “Est ce que vous êtes du Midi?” (“Ets del Sud de França?”) i bona part del que en sé jo també l’he après amb ella (i després a la costa, a la Universitat i a França).

De la seva estada a França no en guarda un mal record, crec, tampoc entusiasta. Sempre explica que no va veure les meravelles de París, que vivia en un apartament pobre i que treballava molt i anècdotes que ara són divertides però que quan les va viure, no necessàriament.

Segurament hi tornaria, de vacances, a veure el París que no va veure quan hi va viure. Però per quedar-s’hi, de cap de les maneres, tots els seus fills som aquí, i els nets, i la mare, i les germanes… Per què hi hauria de tornar? No hi va deixar res.

Ma mare no és molt de fer amics, va conèixer els amos, pel que sé, i els companys de feina, no hi havia massa temps per la vida social.

L’amor, crec que llavors encara en podia dir així, el portava de casa.

Les diferències culturals no van suposar obstacles insalvables, el treball manual és semblant arreu.

Ma mare enyorava profundament el Sol. Sempre explica la pluja fina i constant que queia a París i que estava núvol permanentment. Que si un dia, anant pel carrer, sortia un raig de Sol, s’afanyava a caçar-lo.

No recordo que m’hagi explicat què menjava, però crec que el restaurant on treballaven era “espanyol” i el menjar el faria el meu pare, així que no crec que mengessin massa diferent de com ho feien aquí. El que és segur que no va tastar va ser la xucrut i un formatge superpudent que servien, aquestes dues menges li provocaven nàusees quan estava embarassada de ma germana gran (que va néixer a Catalunya, ma mare no va voler que fos francesa).

Això d’adaptar-se, em fa l’efecte, també deu ser un tema modern. No crec que s’integrés massa, prou feina tenia a treballar, guanyar diners i sobreviure.

I si va tornar, penso, va ser, en part, pel fet que es va quedar embarassada i volia que la seva filla neixes i visqués aquí, per què l’objectiu del viatge no era quedar-s’hi, sinó arreplegar uns calerons, per què el meu pare era una mica tarambana, tasta-olletes i cul de mal asiento i per coses de la vida.

 

(Gràcies als blocaires que m’heu empès a escriure això: Carquinyol, Laprí, Efe, AhSe i Alepsi.)

[@more@]



Quant a banalista

Tinc una espina clavada al peu i no me la puc treure, el que penso mentre ho intento, després ho escric al Dietari Banal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Els meus pares van emigrar a França

  1. Carquinyol diu:

    El meu avi i part d’oncles i família de mon pare van haver de marxar forçosament a França. El meu avi ja no va poder tornar i resta enterrat allà. Els meus oncles van passar les mil i unes, des de “l’alegre” campament d’Argeles-sur-mer fins a l’ocupació alemana, que també va viure el meu pare ja que estava allà “de colònies”.

    Els meus oncles i el meu avi es van adaptar, ara mateix els meus oncles són uns habitants més d’allà, una tia meva és va casar amb el bó d’en Maurici, un genial algerià molt bona persona i divertit. Els seus fills són mig algerians mig catalans, però no és nota gens, el català l’entenen, l’àrab no i el francès és el que parlen. Les seues costums… franceses.

    Gran post el teu, felicitats !!

  2. Alepsi diu:

    Ains Banalista… no sé perquè però m’ha encantat el post. N’he fet propaganda i tot al meu! xDDD

    En sèrio, trobo que és una passada tot això que expliques… la meva família sempre ha estat més “tranquileta”… i avorrida, també! xDD
    En fi, és maco poder explicar coses d’aquestes…

  3. onix diu:

    Es genial aquest post gràcies per compartir-ho amb nosaltres ,jo vaig començar a explicar en el teu darrer post sobre els emigrants de la meva família, però no vaig poder fa massa poc que ens ha deixat la meva tia i encara no en puc parlar es veu….molts cops jo sola em crec que soc tant forta com faig veure ;)**********

  4. Laprí diu:

    Els teus pares van emigrar pel mateix que ho fa la gent ara, per diners, per poder guanyar més del que guanyaria al seu país d’origen. Quants són els immigrants que arriben fins a les nostres fronteres, per poder enviar cada mes un sou als seus països, perquè la seva família pugui viure millor, o aquells que fan uns estalvis, i després marxen de nou al seu país, perquè amb els diners que ha guanyat es pot permetre una millor vida allà, i també els que venen i finalment s’hi queden. Són casos diferents, però, en general, venen pel mateix.

  5. efe diu:

    UI, et puc comentar ben poqueta cosa. No perquè faça tard, sinó perquè hi ha coses que no cal comentar. Bé, que m’ha agradat molt, això és evident, i que n’hauries d’escriure més de semblants. Molt xulo, Banalista. En vull més.

Els comentaris estan tancats.