300km/h – 10 morts

Fa uns dies vaig llegir que han mort en accident laboral 10 treballadors a les obres de l’AVE. Acostumats a llegir sobre morts en atemptats, guerres, a la carretera, de fam, assassinats, és una dada més, no gaire alta, que no impressiona. Què són deu morts si el tren anirà tan ràpid? (No sé si es pot establir una relació entre les dues dades.)

Avui tornava, cap a Barcelona, entrant per l’estació de Sants, tota empantanegada. I he pensat, resulta que ha passat deu vegades que un treballador, probablement immigrant o suburbial, s’ha llevat per anar a treballar, s’ha acomiadat de qui fos a casa seva i no ha tornat a la nit, que ha mort a la feina. I he pensat que jo anava a la feina perquè volia viure, i viure bé. He pensat en els que hauran tingut accidents que hagin afectat a la seva qualitat de vida. He pensat que els uns, per poder viure, perdien la vida i que els altres per poder viure bé, acabaven vivint pitjor.

He pensat que ningú ha fet escarafalls per aquests morts, que la gent el que vol és que l’AVE passi pel litoral o que no s’enfonsi la Sagrada Família, o sigui, que es preocupen per ells mateixos o per l’Art (suposo que contraposant-lo a la vida caldrà escriure’l amb majúscula).

Ningú ha plorat desconsolat com pel futbolista sevillà i ningú ha dit que era una gran pèrdua, com amb l’Umbral. Ningú ha pres els carrers, com quan hi ha atemptats. La família reial no n’ha dit res, no hem vist les llàgrimes de Letizia. Bé, ja n’arribaran més, no cal pensar-hi, no cal exagerar. No voldràs comparar, oi?

Les obres han continuat. Només han rebut el cop les famílies dels morts, que han anat a treballar als pocs dies, al dia següent potser, i les estadístiques de mortalitat a la feina (Quina putada!).

I on dius que va passar això? En quin país del Tercer Món? No, no, això va passar aquí. Però en quin segle dius que va passar? Això va passar… està passant ara, al segle XXI. I dius que aquests nois votaven al PP? Però què dius? Que no ho veus que no tenien papers?

[@more@]



2s comentaris

Catalunya no és una nació, és només una literatura

Josep Conrad, literatura ucraïnesa.

Eugène Ionesco, literatura romanesa.

Josep Conrad, literatura soviètica.

Vladimir Navokov, literatura russa.

Josep Conrad, literatura polonesa.

Manuel Vázquez Montalban, literatura catalana.

Jorge Semprún, va home, no em feu riure…

 

El títol d’aquest post és una frase de l’Efe, que m’ha encantat. Per cert, Efe, quina literatura?

[@more@]



Comentaris tancats a Catalunya no és una nació, és només una literatura

El Passeig de Gràcia i les Crocs

Baixant el Passeig de Gràcia, i després d’haver llegit un articlet sobre les Crocs, la sabata de moda aquest estiu, m’assalta el dubte: com estarà de fashion Barcelona? Amb la qual cosa em decideixo a fer una investigació pedestre i baixo tot el Passeig de Gràcia mirant els peus dels barcelonins i dels turistes, tant o més barcelofans que nosaltres.

És una curiosa sensació, caminar sense mirar les cares, sense mirar amunt, mirant els peus tota l’estona.

Començada la inspecció, detectes primerament el domini aclaparador de les xancles de dit, models tradicionals, senzills, exclusius, complicats; de tots els materials, colors i amb tot tipus de complement; amb menció especial a les de cautxú, les Havaianas, autèntiques o d’imitació, de tots colors, brasileres, espanyoles o xineses, fins i tot, alguna de catalana. La xancle domina l’estiu del Passeig de Gràcia. També la bamba i la sandàlia són omnipresents, ambdues amb mitjons en el cas dels turistes (no sé perquè ens fa tanta ràbia la sandàlia amb mitjons). Poca avarca menorquina i poques espardenyes d’espart, que no siguin les de taló. Per cert, aquestes són les que porto jo posades. Es veu que aquest any no toquen.

Però, i les Crocs? Més de mig Passeig i no res, no han aparegut! Començo a pensar que Barcelona ja no és el que era i que, potser, mai ho ha estat. Però, de cop i volta, negres, discretes, sota uns texans llargs, en passa un parell al costat d’un Yorksire Terrier… Què bé! Estem salvats! Buf! Una visió perfecta! Vaig aixecant la vista a poc a poc, primer uns texans mal portats, fent bosses, amb cinturó de pell, portats com només els pot portar algú amb molta pasta i certa edat; girant el cap, continues pujant la mirada i trobes un polo coronat per una testa molt morena de senyor de cinquanta ben llargs i iot en algun dels ports del nostre litoral. No pots estar-te d’exclamar: “És clar! Aquí hi ha pela llarga!” Quedes ben satisfet, abaixes la mirada i gires el cap: continuem!

La sorpresa del descobriment, esperaves trobar-les en uns peus mes joves, farà que el que queda d’investigació vagis mirant peus i cares, per descobrir, sovint amb sorpresa, com lliguen entre ells.

Arribat a la darrera illa del Passeig, apareixen les segones, aquest cop sí, cridaneres, de color fúcsia, però poc, és un numero petitet. Aixeco la vista, només una mica, i descobreixo una nena somrient que les porta, despreocupada del món. Segueixo pujant la mirada i giro el cap i descobreixo una noia ben alta, ben prima, de llargs cabells castany clar, carregada de bosses de botigues de roba calçada d’unes “cunyes”, especules si serà model, és clar.

Ja està, s’ha acabat el passeig i només n’has vist dues. Trobes que són poques i, ni que les portes gent pija, tu esperaves que també haguessin caigut els fashions, els moderns, els que vesteixen de negre, els culturetes o els nois que duen ulleres negres de pasta.

Finalment ocorre, a la Plaça de Catalunya, un noi rodejat de noies que porten xapetes, en porta unes de color verd festuc, tunejades amb adhesius i xapes. Ara sí!, ja estàs content! Com a mínim un noi guai, entusiasmat de trepitjar l’asfalt!

[@more@]



4s comentaris

La Cuore i les Crocs

Els dies de poca feina del final de les vacances pot passar qualsevol cosa, fins i tot que et caigui a les mans la revista Cuore i pateixis un atac d’indignacions múltiples. L’enèsima quan arribes a un article que parla de les Crocs, les sabates de moda d’aquest estiu, segur que els veritables fashion victims ja les teniu. De veritat, si voleu estar a la última les heu de comprar aquest estiu, el que ve potser ja les porti tothom i passi com amb les Havaianas, que hauràs de dir que tu portes les autèntiques. Buscant per internet he descobert que les Crocs són tot un fenomen, amb devots i detractors acèrrims.

Doncs diu l’article en qüestió que són imprescindibles, que com més cridaneres millor, que tal i que qual, però el que és realment indignant és un subtítol que ve a dir: “Costen només 30-40 euros i tot i així les falsifiquen”. No hi ha com ser un becari de cap buit que no cobra ni sis-cents euros per dir que unes sabates de plàstic només costen 30 euros. Sí senyor! Tot per la moda!

Llegit l’article, arribo a casa i em disposo a fer un tomb per Barcelona, que tinc un parell d’encàrrecs a fer. Em calço les meves espardenyes de sola d’espart i em decideixo a baixar Passeig de Gràcia, quan m’assalta el dubte de com seran de populars les Crocs a la nostra glamurosa ciutat. Així és com comença una investigació filosòfica, els fruits de la qual podreu conèixer en breu.

[@more@]

2s comentaris

Jo, un turista

Aquests dies he estat a Praga, fent el turista. A l’oficina d’informació turística municipal o al punt d’informació turística de l’hotel agafo un fulletó que ofereix uns guies especials, adreçats a viatgers i no a turistes. El fulletó inclou alguna cita literària i els currículums dels guies, molts d’ells historiadors, d’altres bon vivants.

És graciós, com tot es banalitza, avui en dia. Senyors, no hi ha res de dolent en fer un viatge amb una low cost a Praga i fer el turista una miqueta. El que és trist és com la publicitat s’està apoderant de la cultura, com la banalitza i l’enfosqueix. Com en l’anunci que fa servir un text de Cortazar (“Cuando te regalan un reloj…”) sense dir-ho. 

Jo, a Praga, hi he anat a fer el turista. Ni sóc un viatger, ni vull ser-ho.

[@more@]

5s comentaris

Coherent fins la mort

Els éssers humans creuen tenir conviccions que res, ni tant sols la mort, pot fer trontollar. La coherència és socialment valorada. La militància de Josep Piqué en el Partit Comunista es revela com a dada que fa palmari el seu xaqueterisme, vist que després ha passat a les files del Partit Popular.

Ja sabreu que jo sóc una mica d’aquestes persones per a les quals les coses són d’una manera, de l’única manera possible i que el que no ho vegi és imbècil.

Per exemple amb el menjar: s’ha de menjar de tot i no se li pot fer fàstics a res, incloses totes les menges exòtiques, excepte les que a nosaltres ens semblin culturalment intolerables (vegis, els escarbats). Dels aliments convencionals només podem rebutjar-ne tres o quatre (tres són els que rebutjo jo, quatre els que us permeto a vosaltres, magnànim) i sempre basats en motius físics i científicament constatables.

Així:
1. no menjo fesols perquè em provoquen flatulències,
2. no menjo embotits amb pebre vermell perquè em repeteixen,
i 3. no suporto la textura del pa mullat perquè, bé, aquí la raó no és científica i constatable, sinó més aviat subjectiva, perquè no m’agrada el seu tacte a la boca, mira, no el suporto.

Doncs bé, de cop i volta em trobo que el meu amoret és molt restrictiu quant als aliments que pot ingerir, quant a la manera de cuinar-los i combinar-los i, a més, no li agrada cuinar (encara rai). Així, que després de llargues enquestes i exploracions per tal de variar els nostres menús i aconseguir que no siguin inconvenients pel seu paladar (diguem-ho així) em dedico a cuinar al seu gust. Qui t’ha vist i qui et veu! Recordes quan vas inaugurar el teu pis i, sabent que la meitat de la concurrència era vegetariana vas preparar un cuscús amb força carn i lo cofoi que vas veure com se’l menjaven?

I el més refotut és que no em costa gens haver cedit, haver deixat de considerar imbècils la gent que no menja de tot i que no sento que m’estigui traint. Què fort!

Ja ho veieu, ho tenia mal entès, jo no sóc coherent fins la mort, només he estat coherent fins l’amor, a tot estirar.

[@more@]

4s comentaris

Vacances

He començat les vacances. Demà no he d’anar a treballar. Puc fer el que vulgui. Sortir a passejar, a prendre una cervesa en una terrasseta, a ballar, llegir o navegar fins a les tantes… El que vulgui!

Em sembla que me’n vaig a dormir d’hora.

(Però demà no cantarà l’ocell cabró, el desprogramaré, no em torturarà el se-ne-ne-ze, se-ne-ne-ze, aturat i autoreactivat una vegada i una altra.)

[@more@]

1 comentari

Comunista encara?

Ramon Solsona ironitza, en la guia de lectura d’un dels relats de Llibreta de vacances, sobre el tòpic absurd que el marxisme-leninisme, caiguda la URSS, ja no té cap sentit, que el comunisme és un error, que ha fracassat.

Després de llegir-ho, sense premeditació, escoltes A desalambrar de Daniel Viglieti i et colpeix la obvietat del següent fragment: “Yo pregunto si en la tierra nunca habrá pensado usted que si las manos son nuestras, es nuestro lo que nos den.”

Doncs sí, em sembla que la distribució de la riquesa és injusta i desconfio de la gent que té molts diners, ells o els seus avantpassats devien de ser uns fills de puta, molt probablement.

[@more@]

4s comentaris

Coherència

– Vols més gelat?

– No, però porta la cullera.

 

(Qui pot ser coherent davant un pot de mig quilo d’Strawberry Cheesecake de Häagen-Dazs?)

[@more@]

3s comentaris

Romania

Suposo que, en un post que parla de Romania, no hauria de mencionar Rússia, però la ignorància és molt atrevida, oi AhSe?

Veient la teva intervenció al meu post Llegir o escriure, una paradoxa? i que desconeixia els autors que citaves, em vaig demanar: “Que sais je de la culture roumaine?” i, immediatament, em va venir al cap l’escena de Miss Espanya en que l’ambaixador rus demanava a una pobre Miss què en sabia del seu país. Imperdible escena surrealista, digna de l’acudit de l’Eugenio.

Pensant, pensant, tampoc massa, he fet aquesta llista:

Mircea Eliade, potser el més gran historiador de les religions de tots els temps i expert en xamanisme. Malgrat el caire “científic” de la seva obra, traspua cert aire místic. La seva faceta literària la desconec.

Eugen Ionesco, mestre i inventor del teatre de l’absurd. L’escena de la Miss quedaria perfecta en una de les seves obres.

Emil Cioran, filòsof d’un existencialisme extrem, expliquen que a cada llibre intentava ser encara més dur per tal de perdre lectors i que els alumnes se li suïcidaven.

Constantin Brancusi, escultor brutal, que va saber actualitzar l’art tradicional romanès fins a posar-lo a la vanguarda de l’art contemporani. Obres seves com “La columna sense fi” o les seves recreacions de la “Pasarea maiastra”, convertida en “Ocell en el buit” em fa l’efecte que expressen la tendència a emigrar i veure món del seu poble.

Matei Calinescu, teòric de la literatura i l’art. Ja ho sé que al costat de la resta és molt menor, però tinc ànim d’exhaustivitat. He de reconèixer que he hagut de buscar per recordar qui era.

Els quatre primers són brutals, mestres absoluts de la cultura contemporània en els seus camps respectius, absolutament recomanables.

AhSe, em sabràs disculpar si he dit cap bajanada? Però no t’estiguis de comentar, i posa’t ben professoral, que m’excita molt quan em corregeixes xD

[@more@]

5s comentaris